|
El Terme Municipal |
|
|
El municipi actual de Vilanova de Meià es va formar a
partir del decret del 21 d'abril de 1834 mitjançant el
qual s'abolien les antigues jurisdiccions senyorials i
es creava la nova divisió administrativa de províncies,
partits judicials i municipis. Per formar un nou
municipi, els pobles havien de tenir un mínim de 10
famílies, condició que reunien els pobles d'una gran
part de l'antic Priorat de Meià (Santa Maria de Meià amb
Peralba, Vilanova de Meià, ) i l'antiga Baronia de la
Vansa (Boada, Lluçars, Tòrrec, Gàrzola i Argentera). El
1926 els pobles de Santa Maria de Meià, la Baronia de la
Vansa i Vilanova de Meià, van presentar una instància
col.lectiva demanant la fusió dels tres ajuntaments. La
nova entitat municipal va ser oficial l'1 de juliol de
1926.
El terme municipal de Vilanova de Meià està situat al
vessant sud de la serra del Montsec de Meià, dins de la
comarca de la Noguera. Inclou doncs, els següents pobles:
-
Vilanova de Meià
-
Santa Maria de Meià
-
Peralba (deshabitat)
-
Gàrzola
-
Argentera
-
Lluçars
-
Boada
-
Tòrrec
|
| |
|
Vilanova de
Meià |
|
|
Vilanova de Meià ha estat
el centre administratiu i sobretot econòmic de la Coma
de Meià durant els últims vuit-cents anys. La població
és una vila nova fundada a finals del segle XI o
principis del segle XII per Ramon de Meià , que va
créixer al voltant del castell de la Mota i de
l’església de Sant Salvador La família Meià van exercir
la jurisdicció civil i criminal sobre la seva gent i
terme fins a finals del segle XII, que va passar als
Cervera per matrimoni d’Ermessenda de Meià amb Guillem
de Cervera. Fins a principis del segle XIV va pertànyer
a la família Cervera, destacant entre les seus membres
Jaume de Cervera, notable personatge dins el comtat
d’Urgell i la Corona d’Aragó en temps del rei Jaume I, i
que està enterrat a l’església del priorat Santa Maria
de Meià.
El 1312 va passar a
ser una vila reial i Jaume II li concedeix una carta de
poblament. Alfons el Benigne l’integra al Marquesat que
crea pel seu fill Ferran (1330), el centre del qual és
Camarasa, per això en el segle XIV, Vilanova era cap de
la sots-vegueria de Meià, dins de la vegueria de
Camarasa. Després s’integrà dins la vegueria de Lleida
i, a partir de la Nova Planta, del seu corregiment. El
1374, el rei Pere el Cerimoniós li va concedir el
privilegi de realitzar una fira el dia de Sant Martí
(actual Fira de la Perdiu). A finals del segle XIV
Vilanova tenia 99 focs o cases habitades (cap als 500
habitants). El 1426 el rei Alfons el Magnànim va
empenyorar Vilanova al Capítol de Canonges de la Seu
d’Urgell els quals en van exercir la jurisdicció, en nom
del rei. Tenia administració municipal autònoma (paeria)
des del segle XIV i va tenir notaria fins a finals del
segle XIX. Pel que fa a l’administració eclesiàstica
sempre havia format part del Priorat de Meià. Amb la
desaparició de l’antic Règim, el 1834, Vilanova de Meià
va passar a ser municipi. Durant la Guerra dels set Anys
(1833-1840) la vila era liberal i es va declarar
partidària de la reina, per això va patir moltes
destrosses a mans de les partides carlines manades per
Josep Borges.
La població és una
vila nova fundada a principis del segle XII per Ramon de
Meià , que va créixer al voltant del castell de la Mota
i de l’església parroquial de Sant Salvador. Formava una
vila closa que els successius eixamplaments de les
muralles van configurar l’actual població. Estava
tancada pels portals d’Ajós, el de la Font de Caps, el
de Ratera, a més del portalet de la Creu, el més
primitiu, que estava a l’extrem del carrer del Forn. Al
desembre de 2004 hi havia una població de 233 habitants.
Llocs d’interés:
- Monuments megalítics de l’edat del Bronze: La Lloella
del Llop I i II, el dolmen de sòl Joaquim, el dolmen del
Cogulló.
|
|
|
|
|
|
- La vila vella de Meià,
situada al puig de Meià, origen de l’actual Vilanova,
destruïda i abandonada a finals del segle XIV. Es pot
visitar les restes del castell de Meià (s.XI), les
muralles i torres que envoltaven la població, les
ruïnes de moltes de les antigues cases, especialment
ca la Carlana.
Mereix una menció especial l’església de Sant
Cristòfol, avui ermita de la Verge del Puig de Meià.
Temple romànic del segle XI, amb vestigis pre-romànics,
molt original per la seva arquitectura i els relleus
incisos als capitells i les impostes, així com una
enigmàtica inscripció.
- Vilanova de Meià.
La nova vila formada als peus del turó de Meià amb les
antics carrerons amb coberts i portals medievals i amb
les restes de l’antic castell de la Mota situat al
nord de l’església i ara en restauració, convertit en
un magnífic mirador.
L’església de Sant Salvador, temple romànico-gòtic, ja
explicat. El Parc Recreatiu Municipal, amb unes de les
piscines municipals més antigues de les terres de
Lleida (42 anys)
Vilanova disposa d’un Refugi-Alberg de Joventut, on
les amants dels esports d’aventura poden fer el centre
de les seves activitats.L’Aplec Excursionista del
Països Catalans que es va celebrar al Motsec de Meià (font
de sòl Sitó) l’11 de setembre de 1981, va donar a
conèixer la Coma com un indret ideal per practicar
molts esports d’aventura. L’espeleologia té moltes
possibilitats en els nombrosos querants. Es poden
realitzar múltiples rutes excursionistes visitant
paratges de gran bellesa natural, tant a peu com amb
bicicleta de muntanya. El vol amb ala de pendent (parapent)
i amb ala delta es practica des dels cims del Cogulló,
del puig de Meià i de Sant Alís. Però l’esport
d’aventura per excel·lència és l’escalada a les
impressionants parets de la roca dels Arç, les
cingleres de l’Escala del Pas Nou i les del Rocar i la
cova de les Monges a Fabregada.
|
|
La
Pedrera de Meià.
La palentologia és una
cita obligada en parlar del Montsec i de la Coma de
Meià degut a la gran quantitat i varietat de fòssils
que afloren en molts indrets. Els més valorats pels
experts són els que es troben a la Pedrera de Meià.
A començaments del segle XX, quan d’aquesta pedrera
se n’extreien calcàries litogràfiques entre les que
sortien els fòssils, Lluís Marià Vidal va aconseguir
que prestigiosos científics com els francesos
Fernand Meuinier o Emile Sauvage i el belga René
Zeiller descrivissin els exemplars més importants
que anaven apareixent. L’explotació del jaciment va
durar fins cap a l’any 1920 i és en aquest període
quan es van trobar els fòssils més notables. En
aturar-se les extraccions de pedra i després amb la
Guerra Civil i la postguerra els fòssils de la
Pedrera van caure en un cert oblit. Va tornar a
ressorgir l’interès pels mateixos cap als anys
cinquanta amb Lluís Ferrer i Condal i més tard amb
els Amics de la Paleontologia de Lleida. El
paleontòleg que actualment la coneix més a fons és
Antoni Lacasa. S’hi ha trobat vegetals (equisetum,
zamites); insectes (l’escarabat o panerola, larva de
cavall de serp...), peixos, anurs (la granota més
antiga del món: Montsechobatrachus gaudryi); rèptils
(essent el més conegut el petit cocodril
Alligatorium depereti Vidal). Recentment (1995) es
va trobar el fossil d’un ocell que va viure en
període Cretaci i que demostra l’evolució dels
dinosaures cap a les aus. Molts dels fòssils
provinents de la Pedrera de Meià es poden veure i
estudiar al Museu de Geologia de Barcelona, al del
Seminari Conciliar de Barcelona, al Paleontològic de
Sabadell, al de l’IEI de Lleida i als de Ciències
Naturals de Madrid, París i Londres.
A Vilanova de Meià es conserven dues importants
col·leccions paleontològiques: la de Vicenç Franco i
la de Joan Mullor.
Informació Web Ajuntament Vilanova de Meià.
|
 |
|
|
