|
Santa Maria de Meià |
|
|
Antic Priorat de Meià.
La vila de Santa Maria de
Meià és encara avui la capital espiritual de la Coma de
Meià com a cap que va ser durant vuit-cents anys del
Priorat de Meià. El senyor jurisdiccional era el prior
de Meià. Des que el 1834 van ser abolides aquestes
jurisdiccions d’origen feudal i es va crear la divisió
territorial actual en províncies, partits judicials i
municipis, Santa Maria el va formar juntament amb el
poble de Peralba. El 1926, i dins una remodelació
general dels municipis, va ser agregada, a petició
pròpia, al de Vilanova de Meià. D’ençà el 1957 s’ha
constituït en entitat menor municipal. Al desembre de
2004 hi havia una població de 83 habitants.
L’origen del cenobi de Santa Maria és una fundació de
tipus familiar que va fer el senyor de la Coma, Guillem
de Meià, cap a la meitat del segle XI. En aquest primer
període destaquem com a abats alguns familiars dels Meià
com Ermengol (Medianensis Guitardi Magnissimi Monarchae
filius) i el seu nebot Bernat Amat que sempre són citats
com a prelats de Meià. A partir del 1140 la comunitat
passa a dependre de Ripoll, adopten la regla de Sant
Benet i apareix al capdavant un prior. Destaquen
d’aquesta època el prior Ramon que al 1210 va fer
construir el temple romànic i, a principis del segle XIV,
Bernat Escarrer fill dels senyors d’Argentera de Meià.
Des del 1347 fins al 1576 els priors de Meià són elegits
directament pel Sant Pare “in encomendam”, i molts
d’ells ni tan sols venen a prendre possessió del priorat,
limitant-se, això sí, a cobrar les rendes ja que tenen
càrrecs més importants per exercir. D’aquesta època
assenyalem Berenguer de Rajadell, que també era abat de
Sant Cugat del Vallès i que va manar reconstruir la vila
de Santa Maria (1395) després de la desfeta del comte de
Foix; o a Lluís de Borja que era “nebot” del Sant Pare
Alexandre VI i a més cardenal a Roma. A finals del segle
XVI el priorat de Meià vivia una gran decadència i per
poc no va ser secularitzat pel Sant Pare Climent VII. A
partir del 1576 la Santa Seu va posar el priorat de Meià
sota la seva directa tutela i en va exercir el patronat,
elegint directament els priors. Aquests drets i
privilegis enfrontaren la Santa Seu i la monarquia
borbònica durant el segle XVIII, però els va continuar
mantenint fins a la seva desaparició. D’aquesta última
època destaquem els priors Josep de Jalpí i Julià; Josep
de Salvador, que va viure la Guerra de Successió;
Antonio Valparda, que va viure la Guerra del Francès i
fou perseguit com a cap de la resistència, i Vicente de
Antonio, últim prior que va patir les desamortitzacions
eclesiàstiques i que amb la seva mort (1842) s’extingia
el càrrec de prior integrant-se el priorat de Meià al
bisbat d’Urgell.
Llocs d’interès:
És molt recomanable visitar la gran església col·legiata
de Santa Maria de Meià, barroc català del segle XVII,
amb les restes de l’antic temple romànic i les tombes
monumentals encastades al mur del migdia. Mereix un
especial atenció la magnífica talla gòtica policromada
(s. XIV) de l’antiga Verge del Priorat de Meià.
També és de bona arquitectura renaixentista el Monestir,
antic Palau Prioral, actualment reconvertit en casa de
colònies de bisbat d’Urgell.
Festes:
Santa Maria de Meià celebra la Festa Major de primavera
el dia de la segona Pasqua amb un aplec a l’ermita de
Sant Sebastià. Però la Festa Major per excel·lència és
la d’estiu que es celebra el dia 15 d’agost.
Llocs, termes i quadres del Priorat:
En formar-se els termes municipals de Santa Maria de
Meià i el de Vilanova (1833), i desaparèixer les
antigues jurisdiccions senyorials, poc es va tenir en
compte els més de 800 anys d’història comuna de moltes
de les poblacions i termes que formaven part de la Coma
de Meià. No es va respectar la jurisdicció espiritual
que el prior de Santa Maria exercia sobre 32 poblacions
i territoris, que tots es deien de Meià; ni la
jurisdicció senyorial sobre 17 d’aquestes poblacions
íntimament lligades a Santa Maria. Tampoc es va
respectar la jurisdicció que exercien, en nom del rei,
el Capítol de Canonges de la Seu sobre Vilanova,
Fabregada, La Vall d’Iriet, Gàrzola i Argentera. Per
això avui trobem Rúbies, Figuerola de Meià i Fontllonga
dins el municipi de Camarasa, ja que formaren en aquell
moment el municipi de Fontllonga que després s’agregà a
Camarasa. El Castelló de Meià, la Vall d’Iriet i Clua de
Meià, els van integrar al municipi de Baldomar que més
tard s’ajuntà amb Artesa de Segre. Gàrzola i Argentera,
que sempre havien estat unides al Priorat i a Vilanova
van acabar integrant-se al municipi de la Baronia de la
Vansa. Per això en recomanem la seva visita com a llocs
dignes d’interés.
Peralba. Població abandonada a la dècada de 1970, podrem
veure l’església de Santa Maria Magdalena. Dins el terme
de Peralba es troben les restes de l’ermita romànica de
Sant Pere (segles XII_XIII) i el castell de Cabrera.
Rúbies, encimbellat a la falda del Montsec, també fou
abandonat en aquesta dècada, on queda dempeus la
malaguanyada església romànica del segle XII.
Al terme de Coll d’Orenga només ens en queden les restes
del seu antic castell (els Castellets) que a principis
del segle XI defensava les possessions dels Meià i del
comtat d’Urgell davant dels musulmans que encara
ocupaven la vall d’Àger; aviu fins i tot ha desaparegut
la masia que fou l’últim centre de la carlania fins al
segle XIX.
Entre les torres de defensa citarem la casa forta de
Rocaspana, coneguda com la torre de Mataperunya, que
estava situada dins el terme del castell de Peralba.
També la casa forta de Vallferines, coneguda com la
torre de l’Espinal, el terme de la qual és el primer
indret de la Coma del que es té notícia quan l’any 1001
el comte Ermengol I d’Urgell el va vendre per dos-cents
sous a Borrell de Tarabau.
També mereix una visita el Castelló de Meià (Vall
d’Iriet de Dalt) restes de fortificació del segle XI,
semblada al castell de Mur; l’església de Sant Bartomeu
(s. XIII) a la Vall d’Iriet de Baix, i el llogarret de
Clua de Meià.
|
|
|
|
|
|
|
Es coneix amb el nom de
Baronia de la Vansa l’antiga jurisdicció senyorial
formada per les poblacions de Lluçars, Boada i Tòrrec.
El seu nom i origen cal cercar-lo en les Coves de la
Vansa, grans balmes que han estat habitades des de
l’època prehistòrica fins ben entrat el segle XX.
Dintre de les balmes queden restes de fortificacions
medievals i antics habitatges reconvertits en corrals
de bestiar. La Casa de la Vansa, habitada molts anys
encara després de la guerra, conserva la majoria de
les dependències d’una casa de pagès i una llinda de
principis del segle XVIII. Per construir els murs
d’aquestes cases i corrals s’han reutilitzat molts
dels carreus de les antigues fortificacions i de
l’església de la Mare de Déu de Gràcia. Aquest és un
temple romànic que data del segle XI, les restes del
qual es troben unes cinquanta passes a ponent de la
cova principal.
En desaparèixer les jurisdiccions senyorials, el 1836,
Lluçars, Tòrrec i Boada van formar un municipi amb el
nom de la Baronia de la Vança, pocs anys després hi
van ser agregats Argentera i Gàrzola. Les cinc
poblacions, amb capital a Lluçars, es van mantenir com
a entitat municipal fins el 1926 en què es van ajuntar
amb Vilanova de Meià. Històricament la Baronia de la
Vansa no estava integrada a la Coma de Meià, ja que en
l’aspecte eclesiàstic no formava part del priorat de
Meià, sinó que es trobava dintre del bisbat d’Urgell.
Pel que fa administració civil, la Vansa pertanyia a
la vegueria d’Agramunt i, a partir de la Nova Planta,
al corregiment de Cervera.
|
|
Terme de masies disperses situat a l’esquerra del
riu Boix. Antiga jurisdicció senyorial que va
pertànyer a la família Esquerrer, als marquesos de
Rupit i finalment a Ignasi i Josep Capaccio. El
castell medieval de Tanca la porta estava situat a
la masia de cal Bolló. A partir del segle XVI la
casa del senyor era la masia de cal Cisteller, al
costat de la qual hi ha la capella de Mare de Déu
del Carme. Mereix una visita l’antiga església
parroquial de la Mare de Déu del Remei (romànica la
Fira de la Perdiu s. la Fira de la Perdiu XII-XIII),
en un lamentable estat de conservació, i el Bufador
i el seu entorn, a la vora del riu Boix. La masia de
cal Petit és actualment una casa de colònies,
COLÒNIES PETIT, unes modernes dependències amb
servei per mainada, jovent i jubilats. Al desembre
de 2004 hi havia una població de 7 habitants.
Petit llogaret pintoresc i molt ciudat, amb cases de
segona residència. L’esglesiola de Sant Pere (s.
XVIII), depenia de la parròquia de Lluçars. Celebra
la Festa Major el primer cap de setmana d’agost. Al
desembre de 2004 hi havia una població de 6
habitants.
Població situada al fons de la Coma de Meià a la
dreta del riu Boix. Té una notable riquesa agrícola
i ramadera, amb indrets i racons pintorescos.
Població que havia estat lligada a la baronia
d’Argentera, essent carlà Josep Capaccio el 1739.
L’església de la Mare de Déu del Remei també depenia
al segle XVIII de la parroquial d’Argentera. Des del
1925 fins al 1969 s’abastien d’electricitat, sempre
que baixés aigua pel riu, mitjançant una mini
central elèctrica (Electra de Gàrzola) que
utilitzava la concessió d’aigua de l’antic molí
d’Argentera. És també molt important el Club de
Bitlles de Gàrzola, fundat a principis dels anys 90
i que el 2004 s’ha proclamat campió de la I Copa de
la Generalitat. Celebra la seva Festa Major el
primer dissabte i diumenge de setembre. Al desembre
de 2004 hi havia una població de 47 habitants.
Cap de l’antiga baronia i del municipi. És un poble
pintoresc amb coberts i carrerons medievals molt
típics. La seva església parroquial és de notable
arquitectura del barroc català (s. XVII-XVIII) i
està dedicada a Sant Pere. Celebra la Festa del
Roser el dia 2 de maig i la Festa Major d’Estiu el
tercer dissabte i diumenge de setembre. Al desembre
de 2004 hi havia una població de 27 habitants.
Poble pintoresc situat a l’esquerra del riu de les
Segues. És també una població molt restaurada amb
racons d’una gran bellesa. L’església és dedicada a
Sant Isidre Llaurador, patró de la població. Celebra
la Festa del Roser el dia 15 de maig, i la Festa
Major el primer dissabte i diumenge d’agost. Dintre
del seu terme es troba la Cova de La Vansa, el
manantial de Fontfreda i les banyeres naturals de la
Peixera, tot plegat un paisatge de singular bellesa.
Al desembre de 2004 hi havia una població de 37
habitants.
Poble deshabitat i avui ja en ruïnes. Despres
de la construcció de la presa de Camarasa, comença a
marxar la gent del poble. Les millors terres foren
negades per l'aigüa. Forma part en el passat del
Maquesat de Camarasa, del Priorat de Meià i del
antic Municipi de Santa Marià de Meià. Avui es part
de la Entitat Local menor Descentralitzada de Santa
Marià de Meià. Avui destaca pels seus barrancs (conegut
pels afeccionats al barranquisme).
Informació Web Ajuntament Vilanova de Meià i altres.
|
 |
|
|
