La palentologia és una cita obligada en parlar del Montsec i de la
Coma de Meià degut a la gran quantitat i varietat de fòssils que
afloren en molts indrets. Els més valorats pels experts són els que
es troben a la Pedrera de Meià. A començaments del segle XX, quan
d’aquesta pedrera se n’extreien calcàries litogràfiques entre les
que sortien els fòssils, Lluís Marià Vidal va aconseguir que
prestigiosos científics com els francesos Fernand Meuinier o Emile
Sauvage i el belga René Zeiller descrivissin els exemplars més
importants que anaven apareixent. L’explotació del jaciment va durar
fins cap a l’any 1920 i és en aquest període quan es van trobar els
fòssils més notables. En aturar-se les extraccions de pedra i
després amb la Guerra Civil i la postguerra els fòssils de la
Pedrera van caure en un cert oblit. Va tornar a ressorgir l’interès
pels mateixos cap als anys cinquanta amb Lluís Ferrer i Condal i més
tard amb els Amics de la Paleontologia de Lleida. El paleontòleg que
actualment la coneix més a fons és Antoni Lacasa. S’hi ha trobat
vegetals (equisetum, zamites); insectes (l’escarabat o panerola,
larva de cavall de serp...), peixos, anurs (la granota més antiga
del món: Montsechobatrachus gaudryi); rèptils (essent el més conegut
el petit cocodril Alligatorium depereti Vidal). Recentment (1995) es
va trobar el fossil d’un ocell que va viure en període Cretaci i que
demostra l’evolució dels dinosaures cap a les aus. Molts dels
fòssils provinents de la Pedrera de Meià es poden veure i estudiar
al Museu de Geologia de Barcelona, al del Seminari Conciliar de
Barcelona, al Paleontològic de Sabadell, al de l’IEI de Lleida i als
de Ciències Naturals de Madrid, París i Londres.
A Vilanova de Meià es conserven dues importants col·leccions
paleontològiques: la de Vicenç Franco i la de Joan Mullor.
Paleontologia
La
Pedrera de Meià
Lluís
Marià Vidal aconseguí
que
prestigiosos científics europeus,
com
els francesos Fernand
Meunier o Emile Sauvage i el
paleobotànic belga René Zeiller, descriguessin la majoria de fòssils
que anaven sortint a la Pedrera de Meià, comencada a
explotar el 1897 per extreure
calisses litogrifiques amb desti-nació
a les
arts grãfiques. Les primeres troballes daten de 1902.
Vers
1920 s’abandonaren els tre-balls,
fet
que suposá una negoci
ruinos per a l'hisendat vilanoví
Emili
Castejón Mestres, que havia pledejat per la seva propietat.
Els
elevats costos d’extracció en van fer perdre la rendibilitat enfront
l’explotació
dels
jaciments de Solnhofen (Baviera), d’Alemanya, i Cerin (Ain), de França,
de major
qualitat i millor preu. L’últim propietari es deia Mas, mallorquí, i
l’encarregat era Miquel
Escolà, més conegut com "Miquel de la Pedrera", un picapedrer de cal
Petit del Vagot
d’Alòs de Balaguer, hostatjat a cal Maurici primer i a cal Guerreta,
després. Es casà
amb
Manuela, una noia de ca la Morana. Abans d’emigrar a l'Argentina
fundà una
germandat obrera, fou un autèntic líder obrer i un excel.lent mestre
d’obra perque les
parets i talussos de la Cabroa i els murs i meticulosos revolts del
camí que davalla de
Rúbies cap a la Pedrera, ideats per a facilitar el trànsit de
carros, són una autentica
obra
d’enginyeria, ja que un segle després continuen gairebé intactes.
Les planxes
litogràfiques eren baixades fins a Tàrrega pel Simonet dArtesa, un
carreter que mena-va
un
carro amb 5 matxos. Per anar a carregar a la Pedrera i després per
donar
maquina, és a dir, frenar el carro a les baixades, llogava homes de
Vilanova i Santa
Maria.
Les
principals troballes paleontològiques de Meià són exposades al Museu
Municipal de Geologia "Francesc Martorell Peña", erudit arqueòleg i
gran naturalista,
que
llega importants col,leccions dipositades en el museu que porta el
seu nom al
Parc
de la Ciutadella de Barcelona. També se’n poden veure, a part de
col.leccions particulars,
als
museus del Seminari Conciliar de Barcelona, a I’IEI de Lleida, al
Paleontològic
de
Sabadell, als de Ciències Naturals de Madrid, París i Londres.
Després de la mort de Lluis Maria Vidal el 1922 i l’atzucac de la
Guerra Civil, la
Pedrera es summí en un oblit generalitzat fins a principis de 1950
en que Lluís Ferrer
Condal, metge de Salas de Pallars, els diumenges, en un acte de pur
esnobisme en
aquells temps pero de gran mèrit, comença a baixar amb el cotxe de
línia de l’Alsina
Graells fins a la parada de la Font de les Bagasses, pujava a la
Pedrera pel camí de mas
Macià, hi passava el dia. i a la tarda se’n tornava a casa. Passat
un temps es motoritzà
amb
una Vespa comprada amb la venda a uns italians duna de les 3
granotes trobades
a la
Pedrera.
Lluís
Ferrer, Lluís M. Vidal i els topònims Lleida, Ilerda i Montsec han
donat nom
i
cognoms a diferents especies que han internacionalitzat la Pedrera
de Meià. Noel
Llopis Lladó, del Club Muntanyenc Barceloní, el 1933 dona notícia de
l’existència de
crustacis escrivint "Sobre la troballa d’un dectipode macrur al
Neojuràssic de Santa
Maria
de Meià",
un
especímen classificat en 1971 pel carcinòleg Lluís Via Boada amb
el
nom de Pseudoascatus llopisi Via.
Josefa Menéndez Amor en recordà la seva existencia a "Contribución
al conocimiento
de la
flora Kimmeridgiense de Rubies y Santa Maria de Meiá (Lérida)"
amb
una
comunicació presentada al Instituto Geológico y Minero de España el
1951 i el geoleg portuguès Carlos Teixeira publica al butlletí de la
Societat Geològica de Portugal,
"La
flore,fossile des calcaires lithographiques de Sta. María de Meyá"
(Oporto,
1954).
Acabada la Guerra Civil -la Pedrera forma part del cap de pont de la
Baronia de
Sant
Oisme, quan el país es comença a desvetllar de la foscor generada
pel règim
franquista, professionals i aficionats van anar redescobrint la
Pedrera i una florida
renaixença
de paleontoadicció culminada en l’entitat Amics de la Paleontologia
de
Lleida (1973), possibilità noves troballes de vegetals, algues,
algun crustaci, ous de
tauró
[paleoxyris], insectes, larves d’insectes, excrements [coprolits],
fins a 17 generes
de
vertebrats pisciformes [leptoletis el més àbundant] i 3 plomes,
descobertes per Lluís
Ferrer Condal, Ferran Albuixech Escalé i Antoni Fontova Barbera,
pertanyents a
llerdopteryx visi,
un
Arqueornithes, l’ "Arqueoptèrix catalá", un ocell amb cua
de llangardaix,
dents
al bec i urpes als colzes de les ales per pujar als arbres i després
volar,
esglaó clau i fonamental en l’evolució de les especies, dels quals
només n’existeixen
3
exemplars trobats a Solnhoffen en 1861.
Vegetals:
Equisetum (conífera), Zamites i Podozamites (folíols), Pelourdea
sp.
Seward, Phyllotaenia af nervosa Saporta, Rhabdotocaulon sp. Fliche,
Sphenopteris cJ:
microlada Saporta
i els
quatre més abundants Pagiophyllum cirinicum Saporta,
Frenelopsis rubiesensis, Montsechites ferreri Teixeira
(Lluís Ferrer, 1954) i Montsechia
vidali
[Zeiller]
Teixeira (Lluís M. Vidal, 1902). aquests dos últims,
angiospermes de
ribera tan enigmàtics com exclusius de la Pedrera de Meià.
Insectes:
L’escarabat o panerola Articoblatta colominasi Meunier
(1914), la vespa
Ephitaltites jurasiccus Meunier
(1903), la larva de cava11 de serp Paleoaeschna vidali
Meunier
(1903) i l’escarabat Paleontina vidali Meunier(1902).
Peixos: Anaethalion vidali Sauvage
(Lluís M. Vidal, 1903), Lepidotus ilergetis
Sauvage
(1903)+ Leptoletis crusafonti Wenz (Miquel Crusafont, 1968),
Notagogus ferre-ri
Wenz(Lluís
Ferrer, 1954), Ophiosis montsechensis Wenz (S. Wenz,
19681, Propterus
vidali Sauvage
(Lluís M. Vidal, 1903), Vidalaumia catalanuica ISauvagel Wenz,
Urocles
woodwardi Sauvage
(Emile
Sauvage, 1903).
Anurs:
La
granota més antiga del món Montsechobatrachus gaudi y Féjerva
y
(Lluís M. Vidal, 1902), Eodiscoglossus santonjae Villalta
(Lluís Ferrer, 1950) i
Neusibatrachus wilferti Seiffert (1972).
Rgptils: Ilerdasarus crusafonti Hoffstetter CJ.
Peláez, 1964), Meyasaurus faurai Vidal (Marià
Faura
Sans, 1915) i el petit cococril Alligatorium
depereti Vidal
(Lluís M. Vidal, 1915).
L’au del Montsec
L’última troballa important que es va fer a
la
Pedrera es va publicar el juny de 1997. Un
aficionat descobrí el fòssil l’any 1995 i el va donar
a
coneixer a un equip científic format per paleontòlegs
de
les universitats Autónoma de Madrid
i
Central de Barcelona, que porten les investiga-cions
a la
zona del Montsec. L’equip, dirigit pel
catedràtic José Luis Sanz, analitzà el fòssil als
laboratoris madrilenys. L’animal en qüestió s’assembla en molts
aspectes a un Archaeopteryx
(l’ocell més primitiu) que va viure en el període
Juràssic, fa uns 135 milions d’anys, un dels
passos intermedis que demostren l’evoluciio dels
dinosaures cap a les aus. És un esquelet fòssil
d’au en molt bon estat de conservació,
de 15
x 10 cm, amb dents al bec, una gran fossa ocular, el cap allargat,
plomes molt
petites i arrossegant una llarga cua. Era un animal de sang freda
que solament podia
volar
distancies curtes. Fòssils no tan complets ni en tan bon estat s’han
trobat a
Mongolia i al jaciment de Las Hoyas (Conca, 1988).
De
tota manera, Peter Welhnofen del Museu de Munic, va fer una altra
recons-trucció
del
seu crani on s’aprecien diversos ossos no observats anteriorment a
les aus
primitives, com són l’0s postorbital i l’escamós, i el tipus de
vèrtebres cervicals, intermè-dies
entre
les dels dinosaures i les aus modernes. Per això es tractaria de
l’esquelet d’un
pollet encara més antic, amb semblantes a les primitives aus, pero
amb cert parentiu
amb
els dinosaures. Pero aquestes característiques osteològiques
obliguen a incloure
aquestes restes entre els Enantiornithes, grup d’ocells
exclusiu del Cretaci, és a dir
que
aquest pollet trobat al Montsec demostraria que els ocells provenen
dels dino-saures
el
1998 es trobà un jaciment d’icnites (petjades de dinosaure) a sol
Revellit de
la
Vall d’Eriet i es comentaren a identificar dins de la vall de Meià
altres icnites sobre
sengles bancs d’arenisca situats a la partida de Landelapart i als
Callissos.
Fòssils del Montsec de Meià
La
vida a la Terra aparegué fa uns 4.000 milions d’anys i l’origen de
l’home modern
se
situa entorn del milió d’anys. De la nostra historia, en un llibre
de 4 milions de
pagines, només se n’han escrit 400. Fins al 1797 es cregué que la
Terra havia aparegut
4.004
anys abans de Crist comptant les generacions des d’Adam fins als
nostres dies.
Fins
a mitjan segle XIX, dels fòssils
es deia que eren obres del dimoni enviades per confondre
l’home o restes de plantes i animals destruïts pel Diluvi Universal,
quarta i
última de les catàstrofes bíbliques.
Fa
230 milions d’anys Meià
era un estany
d’aigües tranquil·les
amb variada fauna, vegetació
tropical i clima moderadament càlid, no gaire
humit. Una serie d’orogènies alpines va fer que
els
cossos morts de milers d’éssers animals i vegetals
quedessin coberts per una fina capa de fang
de
calissa i resultaren petrificades les seves parts
més
dures sense canvis aparents en les seves
estructures. El cicle sedimentari del Montsec, format
bàsicament per materials de l’Era Mesozoica
o
Secundaria [248 a 65 milions d’anys] i parcialment
de
l’Era Cenozoica o Terciaria, es tancà a
final
del període Eocè [38 milions d’anys] amb
la
retirada de les aigües i el consegüent diposit de
materials conglomeràtics, sorrencs i argilosos.
Variats indrets de la Vall de Meià, Vall d’Ariet,
Serra
de la Vall, Montsec de Vilanova i Montsec
de
Santa Maria havien estat molt generosos en
fòssils de tota mena, primordialment d’hippurites,
placosmillies
[caps
de xut], i cyclolites [panetsl,
corol,laris cretàcics, pero lentes i silencioses ràz-zies
humanes han anat netejant d’aquest tipus
de
records pretèrits el paisatge i els barrancs montsecins. Tanmateix,
algun caragol,
ostrea, hivalb. musclo, corall, trigònia, rudista, esponja, fins
algun ammonit i algun
ericó,
són encara possibles de trobar en algun d’aquests llocs: Coll
d'Orenga, Peralba,
la
Serreta, Paús, Querant de Meià,
Fabregada, Sant Pere, Sant Aleix, la Plata, Rúbies,
Reguer,
Riu
Merler, Clot la Mora i, sobretot la Llobera, l’escullera coral·lina
del mar de
Tetis
que existí al Montsec de Meià, un mar amb coralls [milers d’éssers
disposats en
forma
de ziga-zaga o amuntegats] molt semblants en forma i tamany als que
habiten
mars
tropicals d’aigües netes i salinitat estable com el Carib, a menys
de 100 m de
profunditat amb una temperatura’mitjana de 20 graus.
Pels
amants de la Paleontologia són visites possibles a Vilanova els
museus particulars
de
Joan Mullor i Creixell, al carrer de Ponent, una exposició molt
meticulosa
de
variats i nombrosos coralls i hippurites,
i a la part alta de la vila,
a la Mota, el de
Vicens Franco, aplec de fòssils de tots els gèneres provinents
d’arreu de la geografia
catalana.
Alveolina oblonga Lacaziua depressa
Aulosmilia archiaci Leptoplyllia
Ceratotrochus minimus Lima ovatu
Cerithizlm kjeunii Meandrarea angulosa
Cerithizlm palense :W ficcr alhasiensis
Cerithium valeriae
Columnastrea striata
Corhula striatula
Cra.57ostea m ulticostata
Ctyomelid
Cllllnolites undlllata
Qclolites ellipticzrs
Qclo1ite.s polimorpha
Qphosoma maresi
D.yploria
D.yplotecnium suhcircularis
Heliastrea toucasi
Heteroconia wrrucosa
Hippurites arnazldi
Hippurites canalicatus
Hippurites maestri
H@purite.s man tesecanus
Hippurites mouksi
Hippurites permouknsi
Htppuritespreamulissi
Hipplirites resectus
H@purite.s socialis
Hippurites toucasi
Janira quadn’costata
Natica,pteu
Orhitolina lenticularis
Ostraea cadere7zsis
Ostruea mzllticostata Desha.yes
Ostrea spirmsa
Panopea elongata
Ph,yllo.smillia catalan
uica Bataller
Phymosoma marei
Plucosmilia bqfllli Vidal
Pk~co‘imilia r Ydali
Radiolites angzdosus
Rkynchonella d<irormis
Sphoendites angeiodes
Spboeru1ite.s moulinsi
Sphoenrlites sinnzlutus
Sphorulites squumosus
Terebratula nanclasi
Terebatnrla sella
Terehrutzllu tamarindus
Tympanotonus turris arengar
Turritella uniangularis
Turritella dutlalii
I/oluta deshayesiana
Qcaria lzcjani