|
Volem restituir el nom
históric de la serra del Montsec, com a
Montsec
de Meià.
(Mapa)
La serra del Montsec de Meià es divideix en dues grans
parts: el Montsec de
Vilanova, que va des del Pas Nou fins al Pas de les
Eugues, i el Montsec de Santa
Maria, que va des d’aquest indret fins als Terradets.
Dins aquest últim tram del Montsec
es troba el terme del despoblat de Rúbies, pertanyent a
l’antic municipi de Fontllonga
i per això avui és un enclavament del municipi de
Camarasa. Volem restituir el nom
històric de la serra del Montsec, com a Montsec de
Meià, per designar tot el tros de
la serralada que va des del congost del Pas Nou fins al
congost dels Terradets, ja que
des del segle XI aquestes muntanyes sempre han estat
lligades a la Coma de Meià i al
Priorat de Meià. fins i tot el mateix poble de Rúbies
era una parròquia del Priorat de
Meià, essent també el senyor jurisdiccional el prior de
Santa Maria.
La serra del Montsec de Meià, al nord té els accidents
del relleu més notables: el
Puig de Migjorn (1.592 m). el Tossal de les
Torretes (1.676,6 m), el punt culminant
de tota la serra del Montsec, quasi set metres més alt
que el Mirapallars (1.670 m) i mig
metre més alt que Sant Aleix, pronunciat Santa Lis
(1.676,1 m), que és alhora la cota
superior del Montsec d’Ares. Sobre aquestes altituds hi
ha hagut moltes confusions degut principalment a que els
mapes posteriors a la Guerra Civil, trets de la
cartografia militar, donaren la denominació de Pallas al
Tossal de les Torretes i també a l’errònia altimetria de
l’època que atribuïa una alçada de 1.684 m al
Mirapallars, situat més a l’est amb una alçada superior
a la real en 14 metres. Ara, amb medicions
recents, molt més precises, la cosa ha quedat
definitivament esclarida. Continuant dones cap a
llevant, segueixen el pic de Mirapallars (en
nomenclatura oficial Mirapallars-i-Urgell), el Puig del
Camí Ramader (1.619 m), el Pas de les Eugues (1.332
m), la Roca Alta (1.435 m) i la Roca dels Arçs,
més coneguda com Roca dels Arcs
(1.235 m).
En els contraforts del sud del Montsec trobem cims com
el Reguer (1.336,9 m), Sant Aleix, pronunciat
Santa Lis (1.253,7 m), el Puig de Meià (916,9
m) i el Cogulló (1002,6 m) Per l’oest, la serra
de Sant Mamet (1.391 m) i la serra de l’Obac (904
m) també delimiten el terme. Entre aquestes dues grans
formacions muntanyoses situades al nord i al sud-oest,
es troba la vall de Meià, coneguda com Coma de Meià.
Pel que fa a l’estructura d’altitud mitjana i pendent
del sol, tot el municipi es troba dins de l’àrea
d’agricultura de muntanya reconeguda per la Unió
Europea, a la Directiva Comunitària 268/75 i amb una
protecció especial en la Llei d’Alta Muntanya del
Parlament de Catalunya,
la
qual cosa permet beneficiar-se d’una política social i
econòmica de protecció d’aquesta zona.
El sòl
La part septentrional del municipi, ocupada per la serra
del Montsec i els seus
contraforts, està formada per materials, generalment
roques sedimentàries calcàries,
de l’era Secundària, períodes Jurasic-Cretaci (225 a 60
milions d’anys).
Morfològicament. el Montsec està estructurat per un gran
encavalcament que. un
cop fracturat. dona lloc a la impressionant paret
calcària que constitueix un dels atractius
d’aquest
indret pel que fa a l’escalada. Aquesta estructura es
repeteix a la serra de
Sant Mamet i a les altres serres més al sud. Enmig
d’aquestes muntanyes apareix una
paret de relleu més suau on es troben els assentaments
humans: són àrees de margues
o gresos corresponents a èpoques geològiques més recents
(Terciari-Quaternari) que
ocupen pròpiament la Coma o Vall de Meià.
La vall del riu Boix, que travessa el terme, separa
geològicament el Segre Mitjà de
la Noguera Alta Occidental. ja que cap a l'orient
s’imposen de nou els materials i les
estructures característiques de la Depressió Central
Catalana, estrats de margues i gresos
alternats. de formes bàsicament horitzontals que donen
un relleu menys trencat que
a la part occidental prepirinenca.
El Montsec, muralla petria de vaga coloració rosàcia que
separa el Pallars de les
terres de Lleida, es una formació muntanyosa paral·lela
a la zona axial pirinenca, d’aquí l’orònim Prepirineu.
Comença a l’est de Vilanova al port de Comiols i
travessa en
direcció oest la província de Lleida en una extensió
d’uns 40 km, deixa Catalunya per
Corcà, terme d’Àger, penetra a Aragó per Girbeta, terme
de Fet, i sacava prop de
Tolba, en l’anomenat Montsec de l’Estall,
amb Montfalcó per un costat i Montgai per l’altre,
inclosos fa uns trenta anys en el terme de Viacamp i
Llitera.
La capital del Montsec oriental és Vilanova i la de
l’occidental Àger, mentre que el
Montsec de l’Estall no gaudeix de capitalitat definida
perquè la construcció del pantà
de Canelles el 1959 desuní una relació multisecular amb
la Vall d’Àger , els rectors de
Fet, Estany i Casserres del Castell fins al 1875
depenien des de temps immemorials de
l’arxiprestat d’Àger- i alhora ajudà al progressiu
despoblament de Bellmunt, Espluga de
Fet, Estall i la Cerulla, Fet, Finestres, Girbeta,
Montfalcó i Montgai, països tan rústics com feréstecs.
El Montsec, [mont sectus] mont seccionat,
muntanya tallada de severa i imposant
bellesa, de color carmí desmaiat que adquireix fogositat
d’incendi en algunes postes de
sol, de perfil elefantiàsic i pausat, de presencia
abassegadora i directa -mots de Josep
Pla, és d’origen tectònic i ofereix en tota la seva
extensió un caràcter topogràfic constant,
ja que presenta a la meitat de la seva altura un ample
esglaó que dóna a aquesta
escena l’aspecte de dues muntanyes superposades. Aquesta
separació topogràfica gairebé
coincideix amb la divisió geològica i es pot dir que en
aquest grau o descans, que va
d’un extrem a l’altre del Montsec, es produeix la
separació del Cretaci 1144 a 65 milions
d’anys en Cretaci inferior [albià, aptià, barremià,
neocomiàl i Cretaci superior lsenonià
-maastrichtià, campanià, santonià-, turonià, cenomanià].
Dues nogueres, Pallaresa i Ribagorçana, i un riuet
estacional, el Boix o riu de Vilanova, rabejant pels
sols de tres
congostos, parteixen el Montsec en tres parts desiguals.
Les gorges obertes per deixar
aquesta corpulent mola, Terradets, Montrebei i Pas Nou,
són, per longitud i elevació dels
cingles -prou coneguts per escaladors catalans i
estrangers- i per l’estretor i escabrositat
de la llera, les més pintoresques i agrestes de les
afraus de Ponent.
El Montsec de Meià es divideix en Montsec de Vilanova i
Montsec de Santa Maria
mentre que el Montsec de Rúbies no existeix, ja que
Rúbies era una quadra dintre
del districte de Vilanova, i la Pedrera sempre ha
estat Pedrera de Meià però mai de
Rúbies. El Montsec esta dintre del districte de
Vilanova de Meià però la cartografia
franquista, atès que el front s’establí al Montsec de
l’abril al desembre de 1938 durant
la Guerra Civil, batejà les serralades del Montsec de
Meià com a Montsec de Rúbies i
així s’ha anat anomenant erròniament fins als nostres
dies.
Les mines de lignit del Montsec
L’enginyer de mines i geòleg Lluís Maria Vidal,
cofundador i president del Centre
Excursionista de Catalunya, que exercí a Almadén,
Linares i Sant Joan de les Abadesses,
pronostica a "‘Geología de la provincia de Lérida"(1875)
que s’havien dipositat moltes
esperances en els jaciments carbonífers del Montsec,
però ja en diagnostica poca rendibilitat:
"Si bien la calidad del lignito respondería a las
necesidades de la industria, la
cantidad del que se encuentra no justifica los proyectos
que ha hecho concebir su explotación".
Seguint una uniforme configuració, apareixen afloraments
del garumnià, [finals
del Cretaci, 65 milions d’anys], esglaonaments duna
mateixa veta carbonífera, a Isona,
Corça [la Bordonera, submergida en el pantà de Canelles],
Ametlla del Montsec, Vilanova
de Meià [Mina dels Rojos] i Montsec de Santa Maria [Mina
del Reguer]. Es tracta d’un
raquític representant d’idèntica
qualitat i textura que les formacions
carbonoses de Castell de
Cabra. Utrillas i Aliaga, a Terol i el Ballestar, a
Castelló.
La llera del jaciment del
Montsec de Santa Maria s’ubica
sobre un banc de calissa arenosa-
ferruginosa. A la seva base,
una gran sèrie de bancs molt
potents de calisa compacta i
blanquinosa, es poden trobar
fòssils de l’aptià [Cretaci inferior]
,
com coralls, ostres, Vycutiu luja-ni,
Ceribium valeriae,
i a la part
alta algun exemplar de
Rhynchonella
i Terebrntula
tamarindus.
A dos km a l’oest
del Reguer, Lluís M. Vidal dona notícia de l’existència
d’un banc de combustibles barrejat
amb fòssils Orbitolina lenticularis a la Coveta
del Tarda, associada, situada a
l’esquerra, pujant, al final de la Cabroa, poc abans
d’arribar al corral del Fèlix, quan el camí de la Cabroa
s’uneix amb el que ve de Vilanova i es dirigeix cap a
Rúbies.
L’explotació durant els anys de la Gran Guerra d’aquesta
mina de lignit, situada
prop de la Font del Reguer, des d’on se subministra
aigua a Santa Maria, coincidí amb
una època de grans negocis al nostre país, que era
neutral, i es podia vendre de tot i
a preus molt rendibles, als dos bàndols contendents
germanòfils i aliadòfils. Tot el
material s’havia de transportar pel difícil camí de la
Cabroa. Pocs records i menys
documents existeixen d’aquella primera explotació,
llevat d’una Festa de Miners celebrada
el mes de desembre de 1919 a Santa Maria, en que
va actuar l’orquestra de
Vilanova Els Nois del Montsec pel preu de
12 pessetes. Tant aquesta mina, lignits del
Cretaci inferior, com la Pedrera de Meià, explotació de
calisses litografiques destinades
a la impressió, foren abandonades definitivament a les
acaballes de la Gran Guerra, és
a dir, no mes enllà de 1920.
Un dels últims encarregats de la Mina del Reguer en
aquesta primera època pujava
i baixava cada dia a cavall d’una somera i s’hostatjava
a cal Pelegrí de Santa Maria.
Una altra explotació de
Vilanova fou la Mina de Barmó
o Mina dels Rojos, oficialment el
Pou. S’obrí durant la Guerra
Civil, d’aquí l’epítet de rojos, mot
amb que els nacionals batejaren
els republicans. Va tenir vida i
fruits efímers, bàsicament serví per ocupar gent que
s’afiliava a
CNT o UGT per no haver d’anar
al front. Depenia de la Direcció
General de Mines i Combustibles de la Generalitat,
domiciliada a
Diagonal, 407, cantonada carrer Balmes, amb magatzems al
d’Anya
carrer
Tusset, 7, de Barcelona,
des d’on es transportaven queviures
a totes les mines de Catalunya. Es localitzen encara les
dues boques de l’explotació, la foradada per on havien
de passar les vagonetes o galena de ventilació
i l’antic taller d’eines a la carretera de Vilanova cap
a l’Hostal Roig, poc després del pont
la Gata. Però no s’arribà a treure gaire carbó, tot just
es preparava la infrastructura per
a la seva explotació. Es construí el Túnel que cobreix
el riu Boix a prop de la Font de
l’Hedra per fer una explanada on portar el carbó i
d’allí carregar-lo en camions. Era una
mina que es volia explotar per compensar la penúria de
recursos existents, ja que
Catalunya des de l’inici de la guerra, amb el Front
d’Aragó estabilitzat, havia quedat força
aïllada de la resta d’Espanya i escassejaven primeres
matèries i combustibles, situats al
Nord en zona nacional. Els treballs es van realitzar des
del gener de 1937 fins a l’abril
de 1938, en que fou abandonada quan arriba el front a la
Vall i Montsec de Meià.
Modest Armengol Bàgils, de cal Pissé, fou controlador i
llister del personal a les oficines
existents a Vilanova i desprès a Barcelona del personal
de transport En trobar-se situada
tocant la carretera i ser un indret força difícil de
localitzar, l’Exèrcit de l’Est la va
convertir en un polvorí des d’on subministrà material
bèl·lic a les trinxeres de la serra.
El desembre de 1938. durant la retirada, els
republicans, van fer volar el polvorí i
queda ensorrada la boca principal de la mina.
La Mina del Montsec o del Reguer, anomenada oficialment
Mina del Barranc de Sant
Pere, també va dependre de la Direcció General de Mines
i Combustibles de la
Generalitat durant la Guerra Civil, i després de la
Dirección General de Minas del
Ministerio de Obras Públicas, responent a la pretesa
autarquia econòmica de la postguerra.
Malgrat l’abundor d’aigua que contenia i els irregulars
talls de les vetes,
l’explotació ana a càrrec de l’empresa Carbones del
Montsec S.A. i més tard fou la
Mina San Francisco de l’empresa Hullera de Cataluña S.A..
Els carbons del Reguer baixaven fins als Rentadors (Lavaderos)
de Vilanova, on es
construí una presa amb l’aigua de la riera de Paús.
Algun mes d’extraordinària producció ! s’arribà a les 10
tones; el 1946 foren 90 tones anuals arribant a la
màxima de 210 tones
anyals, dutes setmanalment amb el camió d'Antonio
Boixadós des de Vilanova fins a l’estació de Tàrrega,
però baixades des del Reguer fins als rentadors per
Francesc París
"Paco del Sastre". Aquesta explotació s’inicià a finals
de 1945 i es tancà definitivament
l’any 1948, ocupa uns 20 obrers pel cap baix, gent del
país que hi va fer la "mili", com
molts amics i parents dels amos que no hi van anar mai.
Ara bé, simultàniament a l’abandó del Reguer en 1948. es
practicà una nova perforació
de la qual es localitzava la boca el 1998 en un feixant
prop de sòl Gasparó, terme
del Montsec de Santa Maria. Aquesta explotació disposava
d’una potent bomba d’aigua
i es va poder extraure una mica de carbó però al final
també s’hagué d’abandonar a
causa dels cabdalosos corrents d’aigües suhterrànies que
alberguen les entranyes kàrstiques
de la solana del Montsec, filtrades de les pluges i de
les neus del Ras.
Pel mal estat permanent
i l’escabrositat de la Cabroa -on es troba un
esglaonament de calisses litogràfiques
fossilíferes que es correspon amb el de la Pedrera de
Meià-, s’obri l’actual pas que
discorre com una autovia entremig dels sembrats del
Montsec de Santa Maria, ja que
el camí que pujava des de Vilanova quedava mort a sòl
Tamany després d’ascendir per
la pista que va al Puig de Meià, deixant a l’esquerra la
Serreta i seguint amunt per sòl
Joaquim, sòl Porta, sòl Perolives i sòl Zitó.
Amb motiu d’aquesta segona explotació de la postguerra,
van arribar molts andalusos
i murcians a Vilanova.
Petrolis del Montsec
Les formacions geològiques de la serra de Montsec i la
Vall de Meià no han determinat
una presencia significativa de minerals d’interès
econòmic, tot i que el novembre
de 1984, després d’unes prospeccions realitzades el 1981
que van obrir nombroses
pistes al terme fàcilment visibles i conegudes com
"les pistes dels petrolers" es van iniciar, amb la
instal·lació d’una torre de 60 m d’altura, unes
perforacions a sòl
Tamany, a la muntanya comunal del Pelat de Vilanova, al
límit de terme amb Montodó i Bon
Repòs, les quals desaren aigües residuals al clot del
Xut i barranc de Cuba, a
Fabregada.
El 12 de març de 1985, Josep Carles Miranda,
corresponsal de "La Vanguardia" a
Lleida, donà notícia que els treballs havien arribat als
1.500 m i els tècnics d’Hispanoil
esperaven arribar als 4.000 m el mes de setembre.
ENIEPSA (Empresa Nacional de
Investigación y Explotación de Petróleos S.A.), amb un
pressupost de 500 milions,
quan donà per acabats els treballs es retirà) sense dir
res i no es pronuncià sobre quin
tipus de combustible es podria trobar, únicament al
principi s’atreví a dir que es podria
tractar d’una bossa d’hidrocarburs, semblant a la del
Serablo de Sabiñánigo, explotada
per Enagas.
Amb tal motiu Mossèn Jaume Genescà Rovira, que va viure
més de 34 anys a
Mèxic, els EUA, Franca i Cuba, on presidí una humil
companyia petrolera, amb força
experiència en aquest camp, envià una carta a diversos
diaris sense obtenir-ne cap
resposta. Transcorreguts tres lustres, aquell text
mereix un esment. Aquest prevere coneixia un aparell
inventat pel geòleg alemany Albert Bolschiwc amb què
s’ubica de forma
fiable pous de gas, petroli o qualsevol mineral que
interessi. Aleshores va predir, amb
mitjans de parapsicologies, després d’una visita a la
plataforma, realitzada el 22 de novembre
de 1984, l’existència d’una veta de gas i nafta o
gasolina natural, que va de sud a
nord, d’uns 30.000 m3 [1/4 de milió de barrils]. Comença
als 2.500 m de fondària i
entre 3.000 i 3.600 m es troba aquest dipòsit
d’hidrocarburs en una gran caverna d’uns
250 m de llarg, 550 d’amplada i 130 alçada. La
perforació, però. s’hauria de situar uns
30 m més al sud i l’or negre està 5 100 m a l’est
d’aquest punt. |